FALLA GRAN
- Artista: Amparito Taconcitos
- Títol: L’Almassereta
Una casa és un somni dibuixat en rajoles, un refugi que existix primer en la ment i després en la pell. Però quan el bàsic se l'emporta l'aigua entre les clivelles i enderrocs què queda? És encara llar quan la seua essència s'enfonsa? Sense llum, la casa es convertix en un teatre d'ombres, on les tenebres s'assenten com el fang. Sense aigua, curiós en una casa mullada, tacada i bruta però no pots llavar-te. Sense comunicació, la llar és un ressò sord, una illa remota en una mar de llot i silenci. Ningú arriba, no hi ha cobertura no es pot cridar. Sense murs, les parets invisibles no protegixen ni abracen. Sense portes, la casa és una ferida oberta. Sense seguretat, la por t'invadix, en cada racó, murmurant amb veu crua que res és segur, que res és com abans. Ara imagina una llar devorada per la DANA, els seus fonaments trencats per la fúria líquida de la naturalesa. La tempesta convertix el refugi en enderrocs, en un mapa il·legible on les habitacions perden el seu nom. Cases a la intempèrie on fa fred, calor, i es xopen quan plou, però és un refugi. No tenen portes ni parets verdaderes, només és un espai vulnerable.
FALLA INFANTIL
- Artista: Amparo Taconcitos
- Títol: Obri la porta
Diuen que dins de cada persona, hi ha una porta menudeta amagada dins del cor. No era de fusta ni de ferro, sinó de llum tremolosa, com una flama que bategava amb cada emoció. Darrere d'aquesta porta vivien els sentiments més profunds, convivien l'amor i l’alegria amb la tristesa, la por i aquests desitjos que no som capaços de dir en veu alta per temor a no ser acceptats i els sentiments lletjos moltes vegades ennuvolaven els bonics. Per això quan la porta es tancava, la foscor envaïa a l’alegria. El dolor, sense eixir, es feia dur com una pedra i començava a créixer dins del pit. Un dia, una xiqueta anomenada Llum va trobar la clau daurada amb un càrtel que dia: “obri la porta”. Així que com a ténia por de mostrar el que la porta amagava, va demandar ajuda i per fi amb ajuda va tindre el coratge d'obrir la porta. La Por li va donar la mà, la Tristesa va cantar, i la Valentia va riure fort. Des d’aquell dia, Llum va comprendre que a vegades cal demanar ajuda i que obrir la porta no és debilitat, sinó la màgia que cura i fa créixer les ales del cor.