Comissió
AC Falla Jesús Morante i Borràs-Caminot (La Punta)
- Artista: Alberto Ferrer
- Títol: Monadologia
- Adreça: Av. de Jesús Morante Borrás, 134, 46013 València, Valencia
- 2024
FALLA GRAN
Però com les mònades no reben influències externes i no obstant això el seu desplegament mutu creu Leibniz concordant, com si les reberen, ha de postular-se necessàriament l'existència d'una harmonia preestablida entre elles: totes les mònades de l'univers estan programades per a funcionar simultàniament i de manera ordenada, com dos rellotges sincronitzats tocarien les hores al mateix temps. En funció d'aquesta harmonia pot afirmar-se que cada mònada és un reflex de la resta, ja que les seues determinacions concorden amb les de totes les altres mònades que han existit i existiran. Per això, bastaria el coneixement exhaustiu i absolut d'una sola mònada per a deduir l'univers sencer, convertint-se així aquest en un vast jardí de mònades, en un cosmos dinàmic i vital, en contrast amb les visions passives de Descartes i Newton, on la realitat es mou mecànicament. En la visió de Leibniz, la vida és un poema sense fi: la dansa eterna de possibilitats i llibertat.
- Artista: Alberto Ferrer
- Títol: Monadologia
- Adreça: Av. de Jesús Morante Borrás, 134, 46013 València, Valencia
- 2024
FALLA INFANTIL
Monadologia pren el seu títol de l'obra homònima de Godofredo Guillermo Leibniz, publicada en 1720. La paraula «mònada» ve del grec μ que significa, com a substantiu, «unitat», i com a adjectiu, «solitari» o «aïllat». El terme ó, que ací actua de sufix, podria traduir-se, seguint en això a García Bacca, amb la frase castellana «segons compte i raó». Així, monadologia seria doncs donar compte i raó –sentit– de l'aïllat, del solitari, del que és, en definitiva, únic.
En la filosofia de Leibniz, cada mònada és una substància simple, indivisible i etèria que constitueix la realitat fonamental de l'univers. No són els àtoms de Demòcrit, perquè mentre que aquells són materials aquestes són energètiques. Aquestes mònades són, en un cert sentit, com a «punts» o «centres» de percepció i activitat, i cadascuna d'elles reflecteix el món sencer des del seu propi punt de vista. Són com a espills que reflecteixen el cosmos, però no reben la seua llum de fonts externes; en canvi, contenen en el seu interior totes les qualitats i determinacions que defineixen la seua essència. Són l'encarnació de la llibertat, teixint el seu destí en la trama de l'univers, sense imposicions ni predestinació. Per això, aquesta peculiar cartografia estel·lar de Leibniz ve a ser a manera d'un enginyós i bell rebuig de la idea de que en el món existeix un ordre que és a un temps un i absolutament necessari, insistint en la necessitat de distingir una pluralitat de criatures contingents i lliures, purs possibles sense cap necessitat en si mateixos: les mònades.